OTAN I ONU

El  significat d’OTAN és Organització del Tractat de l ‘Atlàntic Nord. L’objectiu d’aquesta organització és el de garantir la seguretat dels països membres. El Tractat es va signar en  Washington, el 4 d’ abril de 1949. Les dependències principals de l’organització està a Brussel·les, Bèlgica.

L’ OTAN va ser creada per a defensar els països membres front la Unió Soviètica, un atac a un país membre seria interpretar com un atac a l’organització..

Els  inicis de l’ OTAN els trobem al tractat de Brussel·les, en 1948, que va consistir en un aliança militar entre Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburgo, França i el  Regne Unit. Per  a contrarestar el poder de la Unió Soviètica, es va buscar la participació americana. Va ser llavors quan en 1949 s’afegiren els Estats Units, Canadà, Portugal, Itàlia, Noruega, Dinamarca e Islàndia.

Els països membres de l’OTAN són Alemanya, Bèlgica, Bulgària, Canadà, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estats Units, Estònia, França , Grècia, Hongria, Islàndia, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburgo, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit, la República Txeca, Romania i  Turquia.

Quan s’ha de prendre una decisió cada un del 26 països membres envia una delegació a Brussel·les on negocien les decisions supervisades per un secretari general. Entre els secretaris generales, Javier Solana ha sigut l’únic espanyol,va estar en aquest lloc des del 5 de desembre de 1995 fins el 6 d’octubre de 1999.

.

L'Organització de les Nacions Unides (ONU), és una organització intergovernamental mundial, creada per la Carta de San Francisco el 1945 amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d'igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets  humans. Actualment formen part de l'organisme un total de 192 estats del món, és a dir, tots excepte el Vaticà i Kosovo.

La Comissió de la Comunitat té una delegació permanent davant l'ONU a Nova York i Ginebra. El terme "Nacions Unides" va ser creat per Franklin D. Roosvelt durant la Segona Guerra Mundial, per referir-se als Aliats.L 'any 2001 fou guardonada amb el Premi Nobel de la Pau, que compartís amb el seu Secretari Gneral Kofi Annan, pel seu treball per un món més ben organitzat i pacífic.

La segona guerra mundial

La Segona Guerra Mundial va ser el conflicte armat que va esclatar el 1939, entre les potències de l'Eix (Alemanya, Itàlia i Japó) i els Aliats (Anglaterra, França i Unió Soviètica). Aquest segon bloc va ser reforçat pels Estats Units des de 1941.

Causa principal:

L'ambició d'Adolf Hitler (Alemanya), Benito Mussolini (Itàlia) i Hirohito (Japó) pel predomini econòmic i polític del planeta, arrabassant les seves colònies a les potències aliades.

Antecedents immediats:

El 1933, el dictador nazi Adolf Hitler va arribar al poder a Alemanya. Va reactivar la seva indústria militar, va reorganitzar les seves forces armades i es va annexar Àustria. En 1938 va envair Txecoslovàquia. Mentrestant Itàlia va envair i va conquerir Albània.

Fets principals de la Segona Guerra Mundial:

+
L'1 de setembre de 1939 Alemanya va envair Polònia, provocant així que Anglaterra i França li declaren la guerra. En els mesos següents Alemanya va envair Dinamarca, Noruega, Bèlgica i Holanda. El juny de 1940 va caure París, la capital de França. L'agost del mateix any l'aviació alemanya va bombardejar Londres sense misericòrdia, però no van aconseguir la rendició d'Anglaterra.

Al juny de 1941, Hitler va ordenar la invasió a la Unió Soviètica. Les seves forces van avançar cap a Moscou, però estant molt a prop van haver de retrocedir pel contraatac rus i l'arribada de l'hivern. Finalment van ser aixafats pels soviètics en la gran Batalla de Stalingrad (juny de 1942 - febrer de 1943). Mentrestant els nazis aplicaven una política d'extermini contra els jueus (Solució final) en cruels camps de concentració com el d'Auschwitz (Polònia).

En l'Oceà Pacífic els japonesos van realitzar el bombardeig de Pearl Harbor, un port nord-americà situat a Hawaii, el desembre de 1941, provocant l'ingrés dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial.

Rendició d'Alemanya i Japó:

Al juny de 1944 els aliats van iniciar una gran contraofensiva contra els nazis, obligant als alemanys a replegar cap al seu país. A l'agost va ser alliberada París i al febrer de 1945 tot França va quedar lliure d'alemanys. Els aliats van envair Alemanya al març, però els soviètics van arribar primer a Berlín (25 d'abril de 1945). Hitler es va suïcidar el 30 d'abril. El 9 de maig de 1945 el mariscal alemany Wilhelm Keitel va signar la rendició del seu país a Berlín.

El 6 i 9 d'agost Estats Units va llançar bombes nuclears sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki, el que va accelerar la rendició de l'emperador Hirohito el 2 de setembre de 1945.

La Primera Guerra Mundial

La Primera Guerra Mundial va esclatar el 1914, entre les potències
imperialistes que desitjaven controlar les millors colònies. 

Entre 1870 i 1914,
l'era de l'imperialisme, període caracteritzat per l'explotació sistemàtica de
territoris dominats políticament i econòmicament.
L'imperialisme va significar el repartiment
d'Àfrica i de bona part d'Àsia i Oceania entre les grans potències europees,
encapçalades per la Gran Bretanya i França, encara que també van intervenir-hi els
Estats Units i el Japó.

                                                                       mapa colònies




L'expansió colonial va originar profundes
transformacions en les societats indígenes i tensions i conflictes internacionals entre
les potències imperialistes. El resultat de tot plegat fou l'esclat de la Primera Guerra
Mundial. Per als pobles colonitzats, l'època sota domini estranger va sentar les bases
del subdesenvolupament en què es van trobar, i es troben encara, amb la descolonització.
És per això que l'imperialisme és un fenomen clau per a entendre el món actual.

Els països en
conflicte estaven agrupats en dos blocs: la Triple Aliança (Alemanya, Imperi
Austro-Hongarès, Itàlia) i la Triple Entente (Anglaterra, França i Rússia).
Aquest bloc va ser reforçat pels Estats Units des de 1917.

 




El 28 de juny del 1914 va ser assassinat el príncep Francesc Ferran, hereu de
l'Imperi Austro-Hongarès quan visitava Sarajevo. El crim va ser comès per un
grup serbi anomenat "Mà Negra", enemic de l'expansionisme austríac
als Balcans.

En represàlia, Àustria-Hongria va declarar la guerra a Sèrbia. Llavors,
Rússia va mobilitzar tropes per ajudar a Sèrbia, la qual cosa va provocar que
Alemanya li declari la guerra a Rússia i la seva aliada França. Quan Alemanya
va entyrar  en Bèlgica per envair França, Anglaterra li va declarar la guerra.

 




Es va signar el 28 de juny de 1919 el Tractat de Versalles. Les potències vencedores van imposar dures
condicions a les dels derrotats. Per exemple, Alemanya va haver de cedir
Alsàcia i Lorena a França, i l'Imperi Austro-Hongarès es va desintegrar, donant
origen als estats d'Hongria, Txecoslovàquia i Iugoslàvia.


A més, Alemanya va quedar obligada a pagar una milionària indemnització als
vencedors, a limitar el nombre dels seus soldats  i a no fabricar ni importar
armament.

L'arribada al tron dels Borbó.

L'arribada al tron dels Borbó.

A començaments del segle XVIII...

CARLES II (1661-1700)

Carles II de Castella i d'Aragó va ser l'últim rei hispànic de la dinastia dels Àustria. En morir sense descendència, va esclatar la Guerra de Successió, una guerra europea que va enfrontar els partidaris dels dos pretendents: Felip d'Anjou, de la dinastia borbònica, i Carles d'Àustria. Aquesta guerra va acabar el 1714 amb l'ocupació de Barcelona pels exèrcits borbònics. El darrer rei de la dinastia dels Àustria va regnar del 1665 fins al 1700. Era fill de Felip IV de Castella .

Davant la manca de descendència del rei, les potències europees es van disputar la successió. Lluís XIV de França, per exemple, conspirava per aconseguir que el seu nét, Felip d'Anjou, fos l'hereu de la corona. Però la corona austríaca també aspirava al tron hispànic i postulava L'arxiduc Carles d'Austria com a successor. Finalment, Carles II va nomenar Felip d'Anjou com a hereu. Aquesta decisió va fer esclatar la Guerra de Sucessió a la Península Ibérica, que va enfrontar l'aliança entre Castella i França, partidària de Felip, amb l'aliança d'Holanda, Anglaterra i Àustria, favorable a Carles d'Àustria.

Felip va ser coronat com a Felip V de Castella, l'any 1700. Però la Casa d'Àustria no va acceptar el testament, perquè creia que l'arxiduc Carles tenia més drets de successió. Aleshores, l'arxiduc Carles va buscar l'ajuda d'altres estats europeus, com Anglaterra i Holanda, que van formar la Gran Aliança de la Haia (1701) i es van enfrontar a l'aliança franco espanyola dels Borbons. Aquesta guerra europea, que va tenir per escenari la Península Ibèrica, es va conèixer com la Guerra de Sucessió. 

  L'arxiduc Carles va ser proclamat rei d'Espanya a Viena. Un any més tard va desembarcar a Lisboa per tal d'encapçalar els exèrcits contra les forces felipistes. A la tardor de 1705 els territoris de la Corona d'Aragó li van retre fidelitat( no volien perdre els seus furs ni el seus parlaments). 

 La flor de lliri  és el símbol de la Casa de Borbó

L'abril de 1707 els austriacistes van ser derrotats a Almansa: València i Aragó van caure sota domini borbònic. Com a reducte dels austriacistes van quedar Catalunya i les Illes.

FELIP V (1683-1746) (Versalles 1683 - Madrid 1746) 

Felip V de Castella,  va ser el vencedor de la Guerra de Successió i reconegut com a rei d'Espanya a partir del Tractat d'Utrecht (1713).
Durant la guerra, Felip V es va mostrar intransigent amb els súbdits rebels. El 1707 va suprimir les lleis pròpies de València i Aragó( Decrets de Nova Planta).

                                                                                                                                                                                 

El regnat de Felip II

“En mis dominios no se pone el sol”

La monarquia hispànica de Felip II

Felip II va ser fill de l'emperador Carles V i d'Isabel de Portugal. Des de molt jove va ser preparat per exercir el seu càrrec de rei.

Després de la abdicació de Carles I en 1556, va governar l'imperi integrat pels regnes i territoris de Castella, Aragó, Navarra, el Franc-Comtat, els Països Baixos, Sicília, Sardenya, Milà, Nàpols, Orà, Tunísia, tota l'Amèrica descoberta i Filipines. A aquests vasts territoris se li va unir Portugal i el seu imperi afroasiátic en 1580. Amb Felip II (1556-1598) l'hegemonia espanyola arriba al seu apogeu.

Després de viatjar per Itàlia i els Països Baixos. Felip II es va assentar en la nova capital, Madrid, des d'on va governar amb plena dedicació el seu enorme imperi. A diferència del que va passar amb el seu pare Carles I, amb Felip II el centre de gravetat de l'Imperi es va assentar a la península, especialment a Castella.

 

Els seus successius matrimonis van ser part important de la seva política exterior. Es va casar per amb Maria de Portugal el 1543 i, després de la seva mort, amb María I Tudor, reina d'Anglaterra, en 1554. La ràpida mort de la reina que va portar de tornar al catolicisme a l'illa, va fer que Felip es casés amb la francesa Isabel de Valois en 1559. En quedar novament vidu i sense hereus homes, es va casar per quarta vegada, el 1570, amb la seva neboda Ana d'Àustria, mare del successor al tron ​​espanyol, Felip III.

La idea de la unitat religiosa va marcar la política de Felip II. No va dubtar a intervenir davant l'amenaça de les incursions barbaresques i turques en les costes mediterrànies. Felip II va obtenir una gran victòria, encara que no la definitiva, en la batalla de Lepant el 1571.

Els turcs s'havien convertit en una gran potència durant el regnat del sultà Solimà el Magnífic (1520-1566). Les seves armades, i les dels seus aliats algerians, feien incursions freqüents per les costes mediterrànies i dificultaven el tràfic comercial espanyol i italià. El 1565 els turcs van envair Malta i el 1570 van conquerir Xipre i Tunísia.

El Papat, Venecià i Espanya van firmar un tractat per organitzar una croada contra els turcs. L'armada aliada, sota el comandament del germanastre de Felip II, Joan d'Àustria, va derrotar els otomans a la batalla de Lepant, que va marcar la fi de l'hegemonia turca al Mediterrani.

Després de la mort de la seva esposa Maria Tudor, les relacions es van fer cada vegada més hostils amb Anglaterra, que donava suport als rebels protestants als Països Baixos. L'intent d'envair l'illa el 1588 amb l'Armada Invencible va acabar amb un gran fracàs que va iniciar el declivi del poder naval espanyol a l'Atlàntic.

La revolta dels Països Baixos

També als Països Baixos espanyols el calvinisme havia fet grans progressos, sobretot al nord, la futura Holanda. La política antiprotestant de Felip II va provocar una gran oposició.

El 1566, dirigits per Guillem d'Orange, els Països Baixos es van sublevar contra el domini espanyol. Ni la mà dura del duc d'Alba, ni l'actitud més tolerant de Joan d'Àustria van poder solucionar el conflicte. Finalment, Espanya va aconseguir el 1579 que el sud dels Països Baixos tornés a l’obediència espanyola, però Holanda se'n va separar definitivament, encara que Espanya no va reconèixer la seva independència fins el 1648.

La reina Elisabet I d'Anglaterra donava suport als protestants holandesos. Felip II va enviar una gran flota contra Anglaterra, l'Armada Invencible, que va ser derrotada el 1588.

L'armada va partir de Lisboa el maig de 1588. La formaven 130 vaixells, 8.000 mariners, 2.000 remers i prop de 20.000 soldats, als quals encara s'havien d'afegir a Flandes els que va proporcionar Alejandro Farnesio.

Enmig de tempestes van tenir lloc diversos enfrontaments al canal de la Mànega i al mar del Nord, en els quals es va demostrar la superioritat de l'artilleria anglesa. Les restes de l'armada van tornar a Espanya costejant Anglaterra. En aquesta tornada desordenada es van perdre molts vaixells i es van estavellar contra les costes angleses.
"No he mandado a mis naves a luchar contra los elementos" digué Felip II

Espanya era un dels països d'Europa amb menys població, malgrat la seva gran extensió. Les guerres de la Reconquesta i l'emigració a Amèrica eren les causes de la despoblació del territori.

La societat espanyola continuava sent estamental:

· Els estaments privilegiats eren la noblesa i l'Església.

· Els camperols continuaven sent la majoria de la població.

· Els artesans i comerciants eren menys nombrosos que a d'altres zones d'Europa.

Només els camperols, els artesans i els comerciants pagaven impostos. Els nobles i el clergat n'estaven exempts.

Al principi del segle XVI l'economia espanyola tingué un període de creixement:

o Castella era la zona més rica en aquella època.

o Va augmentar la producció agrícola.

o L'artesania va créixer molt.

o El comerç, va viure la seva època d'esplendor.

O I la segona meitat de segle amb l'arribada d'una gran quantitat d'or i plata d’Amèrica.

Expulsió dels moriscos.

El 22 de setembre de 1609, un ban subscrit pel virrei de València, el marquès de Caracena, ordenava que tot morisc, home, dona o xiquet majors de sis anys, es prestara a abandonar de seguida les seues cases i presentar-se en menys de tres dies a un dels ports assignats per a tal fi per procedir al seu embarcament cap al Nord d’Àfrica. Els matrimonis formats per cristià de natura i morisca junt els seus fills, els que demostraren mitjançant llicència episcopal la seua bona cristianadat, els seus esclaus i descendents i els xiquests menors de sis anys que els pares vulgueren deixar en mans de cristians, quedaven dispensats d’esta obligació. La disposició, aprovada pel Consell d‘Estat el 4 d’abril de 1609, s’estenia a tots els moriscos de l’antic Regne de València, acordant-se els ports de Vinaròs , el Grau de València, Dénia i Alacant com a punts d’embarcament. En poc més de tres mesos, 100.000 persones, un terç del total de la població del territori valencià, acusats de professar d’amagat la religió islàmica, abandonaven per sempre la terra que els havia vist nàixer.
Finalment, la Corona acceptava les tesis de les altes instàncies de l’Església Catòlica, encapçalades pel dominic Jaume Bleda i l’arquebisbe de València, Joan de Ribera, que sota l’argument de la impossible evangelització dels moriscos, exhortaven els poders públics a la seua immediata expulsió. I

Finalitzava així un període de quasi tres-cents anys de coexistència més o menys pacífica, més o menys esvalotada, mai completament acceptada, entre dues comunitats: els cristians conqueridors i els musulmans vençuts que en la seua derrota no els queda més que acceptar les condicions de la pau oferta pels guanyadors. Un període, que en donava pas a un altre on la uniformitat religiosa de l’estat, tant anhelada per l’Església, no podia amagar la magnitud d’una crisi econòmica i demogràfica de primer nivell.