La monarquia hispànica de Felip II
Felip II va ser fill de l'emperador Carles V i d'Isabel de Portugal. Des de molt jove va ser preparat per exercir el seu càrrec de rei.
Felip II va ser fill de l'emperador Carles V i d'Isabel de Portugal. Des de molt jove va ser preparat per exercir el seu càrrec de rei.
Després de la abdicació de Carles I en 1556, va governar l'imperi integrat pels regnes i territoris de Castella, Aragó, Navarra, el Franc-Comtat, els Països Baixos, Sicília, Sardenya, Milà, Nàpols, Orà, Tunísia, tota l'Amèrica descoberta i Filipines. A aquests vasts territoris se li va unir Portugal i el seu imperi afroasiátic en 1580. Amb Felip II (1556-1598) l'hegemonia espanyola arriba al seu apogeu.
Després de viatjar per Itàlia i els Països Baixos. Felip II es va assentar en la nova capital, Madrid, des d'on va governar amb plena dedicació el seu enorme imperi. A diferència del que va passar amb el seu pare Carles I, amb Felip II el centre de gravetat de l'Imperi es va assentar a la península, especialment a Castella.
Els seus successius matrimonis van ser part important de la seva política exterior. Es va casar per amb Maria de Portugal el 1543 i, després de la seva mort, amb María I Tudor, reina d'Anglaterra, en 1554. La ràpida mort de la reina que va portar de tornar al catolicisme a l'illa, va fer que Felip es casés amb la francesa Isabel de Valois en 1559. En quedar novament vidu i sense hereus homes, es va casar per quarta vegada, el 1570, amb la seva neboda Ana d'Àustria, mare del successor al tron espanyol, Felip III.La idea de la unitat religiosa va marcar la política de Felip II. No va dubtar a intervenir davant l'amenaça de les incursions barbaresques i turques en les costes mediterrànies. Felip II va obtenir una gran victòria, encara que no la definitiva, en la batalla de Lepant el 1571.
Els turcs s'havien convertit en una gran potència durant el regnat del sultà Solimà el Magnífic (1520-1566). Les seves armades, i les dels seus aliats algerians, feien incursions freqüents per les costes mediterrànies i dificultaven el tràfic comercial espanyol i italià. El 1565 els turcs van envair Malta i el 1570 van conquerir Xipre i Tunísia.
El Papat, Venecià i Espanya van firmar un tractat per organitzar una croada contra els turcs. L'armada aliada, sota el comandament del germanastre de Felip II, Joan d'Àustria, va derrotar els otomans a la batalla de Lepant, que va marcar la fi de l'hegemonia turca al Mediterrani.Després de la mort de la seva esposa Maria Tudor, les relacions es van fer cada vegada més hostils amb Anglaterra, que donava suport als rebels protestants als Països Baixos. L'intent d'envair l'illa el 1588 amb l'Armada Invencible va acabar amb un gran fracàs que va iniciar el declivi del poder naval espanyol a l'Atlàntic.
També als Països Baixos espanyols el calvinisme havia fet grans progressos, sobretot al nord, la futura Holanda. La política antiprotestant de Felip II va provocar una gran oposició.
El 1566, dirigits per Guillem d'Orange, els Països Baixos es van sublevar contra el domini espanyol. Ni la mà dura del duc d'Alba, ni l'actitud més tolerant de Joan d'Àustria van poder solucionar el conflicte. Finalment, Espanya va aconseguir el 1579 que el sud dels Països Baixos tornés a l’obediència espanyola, però Holanda se'n va separar definitivament, encara que Espanya no va reconèixer la seva independència fins el 1648.
La reina Elisabet I d'Anglaterra donava suport als protestants holandesos. Felip II va enviar una gran flota contra Anglaterra, l'Armada Invencible, que va ser derrotada el 1588.
L'armada va partir de Lisboa el maig de 1588. La formaven 130 vaixells, 8.000 mariners, 2.000 remers i prop de 20.000 soldats, als quals encara s'havien d'afegir a Flandes els que va proporcionar Alejandro Farnesio.
Enmig de tempestes van tenir lloc diversos enfrontaments al canal de la Mànega i al mar del Nord, en els quals es va demostrar la superioritat de l'artilleria anglesa. Les restes de l'armada van tornar a Espanya costejant Anglaterra. En aquesta tornada desordenada es van perdre molts vaixells i es van estavellar contra les costes angleses.
"No he mandado a mis naves a luchar contra los elementos" digué Felip II
"No he mandado a mis naves a luchar contra los elementos" digué Felip II
La societat espanyola continuava sent estamental:
· Els estaments privilegiats eren la noblesa i l'Església.
· Els camperols continuaven sent la majoria de la població.
· Els artesans i comerciants eren menys nombrosos que a d'altres zones d'Europa.
Només els camperols, els artesans i els comerciants pagaven impostos. Els nobles i el clergat n'estaven exempts.
Al principi del segle XVI l'economia espanyola tingué un període de creixement:
o Castella era la zona més rica en aquella època.
o Va augmentar la producció agrícola.
o L'artesania va créixer molt.
o El comerç, va viure la seva època d'esplendor.
O I la segona meitat de segle amb l'arribada d'una gran quantitat d'or i plata d’Amèrica.
El 22 de setembre de 1609, un ban subscrit pel virrei de València, el marquès de Caracena, ordenava que tot morisc, home, dona o xiquet majors de sis anys, es prestara a abandonar de seguida les seues cases i presentar-se en menys de tres dies a un dels ports assignats per a tal fi per procedir al seu embarcament cap al Nord d’Àfrica. Els matrimonis formats per cristià de natura i morisca junt els seus fills, els que demostraren mitjançant llicència episcopal la seua bona cristianadat, els seus esclaus i descendents i els xiquests menors de sis anys que els pares vulgueren deixar en mans de cristians, quedaven dispensats d’esta obligació. La disposició, aprovada pel Consell d‘Estat el 4 d’abril de 1609, s’estenia a tots els moriscos de l’antic Regne de València, acordant-se els ports de Vinaròs , el Grau de València, Dénia i Alacant com a punts d’embarcament. En poc més de tres mesos, 100.000 persones, un terç del total de la població del territori valencià, acusats de professar d’amagat la religió islàmica, abandonaven per sempre la terra que els havia vist nàixer.
Finalment, la Corona acceptava les tesis de les altes instàncies de l’Església Catòlica, encapçalades pel dominic Jaume Bleda i l’arquebisbe de València, Joan de Ribera, que sota l’argument de la impossible evangelització dels moriscos, exhortaven els poders públics a la seua immediata expulsió. I
Finalitzava així un període de quasi tres-cents anys de coexistència més o menys pacífica, més o menys esvalotada, mai completament acceptada, entre dues comunitats: els cristians conqueridors i els musulmans vençuts que en la seua derrota no els queda més que acceptar les condicions de la pau oferta pels guanyadors. Un període, que en donava pas a un altre on la uniformitat religiosa de l’estat, tant anhelada per l’Església, no podia amagar la magnitud d’una crisi econòmica i demogràfica de primer nivell.
Finalment, la Corona acceptava les tesis de les altes instàncies de l’Església Catòlica, encapçalades pel dominic Jaume Bleda i l’arquebisbe de València, Joan de Ribera, que sota l’argument de la impossible evangelització dels moriscos, exhortaven els poders públics a la seua immediata expulsió. I
Finalitzava així un període de quasi tres-cents anys de coexistència més o menys pacífica, més o menys esvalotada, mai completament acceptada, entre dues comunitats: els cristians conqueridors i els musulmans vençuts que en la seua derrota no els queda més que acceptar les condicions de la pau oferta pels guanyadors. Un període, que en donava pas a un altre on la uniformitat religiosa de l’estat, tant anhelada per l’Església, no podia amagar la magnitud d’una crisi econòmica i demogràfica de primer nivell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada