EL NAIXEMENT DELS ESTATS MODERNS
Cap a finals de l’edat mitjana i principis de l’edat moderna sorgeix a Europa un nou sistema polític: les monarquies autoritàries. I després absolutes. Aquest canvi va ser possible gràcies bàsicament a l’aparició de l’estat modern. El monarca concentra en les seves mans un gran poder, en contraposició a la disgregació política de l’edat mitjana. A més, unifica territoris.
Els reis, que concentraven en la seva persona tot el poder, eren els màxims representants de l’estat i les seves decisions esdevenien llei. "El poder reial prové de Déu" així com el dret sobre els territoris i la legitimitat per governar-los.
Els monarques absoluts basen el seu poder en tres instruments:
-Un exèrcit permanent, a sou i servei de l’estat, davant dels nobles o d’altres estats.
-Una administració centralitzada amb un gran nombre de funcionaris que permet al rei dirigir l’administració, la justícia i l’economia en l'àmbit nacional.
-El naixement i desenvolupament de la diplomàcia.
L'IMPERI DE CARLES V.
Carles I d’Espanya i V d’Alemanya (1516-1556) (Casa dels Habsburg) heretà dels seus avis un immens territori. Dels avis paterns, els Reis Catòlics, va heretar la Corona d’Aragó, que incloïa Nàpols, Sardenya i Sicília, Castella amb les seves colònies americanes i el regne de Navarra. Dels avis materns, l’emperador Maximilià I d’Àustria i Maria de Borgonya, va heretar els territoris de la dinastia dels Habsburg i el ducat de Borgonya, que estava constituït pel Franc Comtat i Flandes .
Per governar aquest gran imperi, Carles V nomenava un regent o virrei perquè el representes a cada territori, era el cas del virrei d'Aragó o del regent als Països Baixos.
La idea imperial de Carles V va topar amb l'oposició de les fortes monarquies europees del segle XVI, especialment França( lluita pel ducat de Milà i el nord d’Itàlia ), com també amb l'expansió del protestantisme( La lluita contra els prínceps luterans va ser llarga ) i l’amenaça turca al Mediterrani.
El 1556 Carles V abdicà. Va dividir el seu patrimoni entre:
• El seu germà Ferran rebé el tron alemany.
• El seu fill Felip (Felip II), Espanya i les seves possessions.
LA CASA DELS ÀUSTRIA VA REGNAR A VALÈNCIA DES DE L’ANY 1516 FINS EL 1700.
València ja no tenia el pes polític i econòmic d’èpoques passades, mentre passava a Castella gràcies a un territori extens més poblat i als enormes recursos econòmics que oferien les terres americanes.
El virrei, generalment un noble castellà, era el representant del monarca a València i governava en nom seu les Corts, màxima institució política .
Durant els primers anys del regnat de Carles I, els regnes d’Espanya protagonitzaren unes fortes revoltes socials i polítiques: la revolta de les Comunitats a la Corona de Castella i la de les Germanies a la d’Aragó.
Els agermanats, l’avantguarda
És un moviment popular contra els sectors socials poderosos (la burgesia comercial, els propietaris de terres i la noblesa) impulsat per classes menestrals, artesans, i camperols. Els gremis volien mantenir el seu poder polític, continuar introduint representants entre els jurats ciutadans i defenien els Furs i els Costums del Regne de València. Exigien a més que els monarques juressin aquestes normes durant el primer any de mandat, tal i com Jaume I va establir amb la fundació del Regne.
Amb la mort de Ferran el Catòlic la monarquia espanyola intenta canviar aquest ordre. Carles I imposa un virrei de fora, no jurà els Furs i s' actua sense tenir en compte el dret valencià. L’any 1519 els gremis funden la Junta dels tretze i es constitueixen en Germania per a defendre els seus interessos. Com que els gremis disposaven d’armament per a defendre’s dels pirates, aviat esclata una revolta armada que s’estén per tot el país, especialment per les principals ciutats com Xàtiva, Alzira, Algemesí, Carcaixent, Alcoi, Alacant, Sagunt, Castelló, Vila-reial o Oriola, entre moltes altres. Carles I L’any 1523 imposarà la virreina Germana de Foix, qui executa un centenar de persones relacionades amb la revolta. Amb la Germania neutralitzada, l’autoritarisme es consolida a València.
Els Agermanats van ser derrotats militarment per l´exèrcit reial l´any 1523.º
Una de les curioses conseqüències serà la religiosa, el moviment agermanat també tenia un fort component anti-mudèjar, ja que aquestos suposaven una clara competència econòmica per als gremis, ja fora exercint com a ma d´obra barata per als nobles o en els treballs artesanals. Així doncs, els agermanats duran a termes bateigs forçosos de tots els mudèjars.
La batalla de la Serra d'Espadà
Tot va eixir a la llum clarament durant l'anomenada “Guerra de les Germanies”, en la que els moriscos van lluitar a favor dels nobles, en compte de posar-se a favor del poble. Al mateix temps els pirates del terrible Barba-Rossa acovardien les costes del Regne de València i pareixia que alguns musulmans de la Serra els ajudaven. Nous impostos exigits pels Senyors i que acceleraven l'estat de misèria i descontent entre els pobles d'esta Serra, en els que aflorava per moments un clima de violència que preparava l'anomenada “Batalla de la Serra d'Espadà”.
Així i tot, el començament del segle XV va ser bo per la Serra d?Espadà Però “el bo per alguns… sempre sol durar poc”.
Van començar a proliferar en la Serra bandolers, criminals i lladres que atemorien a estos pobles, fent-se famós un anomenat “Hamet Maymó” natural d'Aín.
Durant el segle XVI les minories musulmanes de la Serra es sentien amenaçades per les conversions forçoses, la lluita amb la població cristiana i l’amanaça amb l’'expulsió. Ens trobem l'any 1525, regnant Carles I.
El 16 de novembre de 1525 les mesquites de la Serra van ser tancades i el 8 de desembre el rei-emperador Carles I decreta que els musulmans han de convertir-se o emigrar; este mandat es modifica el 15 de gener de 1526, ordenant que el que no es convertisca siga fet esclau i se li confisquen tots els seus béns; a més se'ls prohibia vendre les seues joies i se'ls obligava a “sentir els sermons dels predicadors cristians, a entregar les armes i a portar en els turbants una mitja lluna blava, i a descobrir-se quan passara el Santíssim Sagrament, a no tindre reunions ni practicar la seua religió i tancar les Mesquites”.
El 19 de setembre de 1526 dos columnes de més del 7000 soldats (2500 eren veterans alemanys al servici de l'emperador) ataquen simultàniament entre l'Alcúdia, Almedíjar i Aín; moren uns dos mil musulmans, mentres altres tants són fet presoners i venuts a València com a esclaus. Les seues mesquites derruïdes.
El 19 de setembre de 1526 desapareixia l'últim Regne de Taifes o “Alcadiazgo d'Eslida”. Tot
desembocaria, després d'una infructuosa cristianització, en la definitiva “expulsió dels moriscos” l'any 1609.
LA GUERRA CONTRA ELS TURCS
Els turcs s'havien convertit en una gran potència durant el regnat del sultà Solimà el Magnífic (1520-1566). Les seves armades, i les dels seus aliats algerians, feien incursions freqüents per les costes mediterrànies i dificultaven el tràfic comercial espanyol i italià. El 1565 els turcs van envair Malta i el 1570 van conquerir Xipre i Tunísia.
Carlos V y Solimà el Magnífic: dos soberans en lluita pel poder universal
«Este Mundo no ha quedado para mí
ni le ha quedado al Sultán Solimán».
(Refrán turco)
Carles V i Solimà el Magnífic, dos emperadors que van regnar sobre tres continents. Tots dos van heretar territoris immensos dels seus avantpassats i cada un d'ells va aspirar al domini de la Mediterrània.
Carles V va concentrar a les seves mans el patrimoni polític de quatre dinasties: Habsburg, Borgonya, Aragó i Castella. Va ser el primer Habsburg que va governar en tres continents. Era un líder incansable dotat del do de les llengües: va arribar a parlar flamenc, francès, castellà i italià.
Kamuni Sultan Suleyman (Solimà el Legislador), Solimà II, més conegut com Solimán el Magnífic i anomenat també a tot Europa «El gran Turc», era un home tremendament polifacètic. Era el sultà, però també un gran legislador, hàbil estrateg militar, fi poeta, bon cal · lígraf, expert joier i amant fidel de la seva esposa Roxelana, fins a l'últim dia de la seva vida. Igual que Carles V dominava diversos idiomes perfectament: l'àrab, el persa, la llengua de Chagatai i el serbi.
Solimà va recollir els seus primers triomfs en occident molt aviat. En 1521, va prendre Belgrad. Després, «el conqueridor d'Hongria». les fronteres otomanes arribaven fins a Àustria i Eslovàquia.
Gràcies als èxits dels germans Barba-rossa el «mare nostrum» es va anar convertint en el «llac turc». Per la seva banda, la marina de Carles V era hostilitzada contínuament pels pirates turcs i barbarescos.
Kamuni Sultan Suleyman (Solimà el Legislador), Solimà II, més conegut com Solimán el Magnífic i anomenat també a tot Europa «El gran Turc», era un home tremendament polifacètic. Era el sultà, però també un gran legislador, hàbil estrateg militar, fi poeta, bon cal · lígraf, expert joier i amant fidel de la seva esposa Roxelana, fins a l'últim dia de la seva vida. Igual que Carles V dominava diversos idiomes perfectament: l'àrab, el persa, la llengua de Chagatai i el serbi.
Solimà va recollir els seus primers triomfs en occident molt aviat. En 1521, va prendre Belgrad. Després, «el conqueridor d'Hongria». les fronteres otomanes arribaven fins a Àustria i Eslovàquia.
Gràcies als èxits dels germans Barba-rossa el «mare nostrum» es va anar convertint en el «llac turc». Per la seva banda, la marina de Carles V era hostilitzada contínuament pels pirates turcs i barbarescos.
Al segle XVI i començament del XVII són freqüents les incursions dels pirates en la
costa castellonenca. Per aquest motiu es construïren torres vigia i fortificacions per a la
defensa de les poblacions del litoral. El propi rei Felip II es va preocupar per les obres
defensives i va enviar a la vila de Castelló el famós enginyer Antonelli que també va
intervenir en les muralles de Peníscola. Per altra banda és ben coneguda la llegenda de les
Platgetes de Bellver com a refugi de corsaris.
A continuació referirem algunes de les incursions a càrrec de berberiscs i turcs.
El pirata berberisc Barba-roja era en aquella època el terror de la Mediterrània. El 7 de
juny de 1534, segons relata el cronista Balbás, desembarcà en el far d’ Orpesa i s’ apoderà del
fortí d’aquella vila. El governador de Castelló, Diego Ladrón, va acudir amb veïns de la
nostra ciutat i de Vila-real, per expulsar els invasors, casa que aconseguiren després d’una
tenaç lluita, en la qual diu el cronista que els nostres van eixir molt mal parats. Els pirates se’n
dugueren tretze individus de Vila-real i pel rescat dels quals la vila pagà dos mil ducats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada