dimecres, 11 de gener de 2012

Liberals i carlins

El carlisme és un dels fenòmens més interessants de la història contemporània d'Espanya i de València. S'origina arran del problema successori plantejat
per FernandoVII(1784-1833). El fet de no tenir fills barons va fer que Ferran VII abolís la Llei Sàlica, que impedia de regnar les dones, a través de la Pragmàtica Sanció (1830). Amb aquesta decisió, el rei deixava oberta la successió a la seva filla Isabel. ( Isabel II, Madrid 1830-París 1904)


Llei Sàlica:
Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i els seus descendents. D'origen sàlic (franc), ja vigent a la corona catalano-aragonesa, fou introduïda a la corona d'Espanya per Felip V d'Espanya (1713). Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció del 20 de març de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina.

La jugada de Ferran VII fou rebutjada per Carles Maria Isidre, el seu germà, que aspirava a la corona. Ell i els seus seguidors sempre consideraren il.legal la Pragmàtica Sanció i van fer valer els seus pretesos drets a la successió.

 
El carlisme arrelà sobretot a les terres hispàniques més diferenciades (País Basc ,Catalunya i València sobre tot), situades en oposició a la teoria liberal que preconitzava la política centralitzadora i uniformadora dels Borbó.

Les aspiracions carlines es concretaren en tres guerres i diversos intents per fer-se amb el poder, usurpat, segons ells, per la branca descendent d'Isabel de Borbó.

Les guerres carlines no foren només conflictes dinàstics, sinó lluites polítiques entre dues concepcions polítiques oposades. 



 
Els carlins eren defensors de la tradició (a la que al.ludien per legitimar els seus drets) i dels seus valors inherents (Déu, Pàtria, Furs, Rei); consideraven el liberalisme una doctrina de la nefasta modernitat i , per tant, eren radicalment contraris a les reformes polítiques liberals.

Els liberals, en canvi, apostaven per la modernitat i el progrés, d'acord amb els nous corrents que es vivien al món desenvolupat.



D'aquestes guerres en sortiran guanyadors sempre els liberals.
Això explica la consolidació de l'estat liberal a Espanya i la definitiva derrota d'aquells que encara somiaven amb el retorn a les velles estructures de l'Antic Règim o, si més no, en una societat tradicional.


Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. 

 Monarquia constitucional:
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
 
Divisió de poders:

Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).



La guerrilla com una forma de lluita:
Formes de lluita.
Guerrilla, escamot, conjunt poc nombrós de gent armada, organitzada militarment, malgrat que no sigui considerada part integrant de la tropa regular.
Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o el mateix poder constituït. La guerrilla té regles pròpies, basades en la preferència per l'emboscada, el coneixement del terreny (preferentment accidentat), la rapidesa de dispersió i de concentració de forces, la complicitat del paisanatge, la solidaritat del grup i una comunitat d'objectius que, com a element de cohesió, són l'equivalent de la disciplina de l'exèrcit regular. La guerrilla, lluita nacional i popular per excel·lència, sol anar acompanyada de reivindicacions socials.



Ramon Cabrera i Grinyó  :  El tigre del Maestrat.

Tortosa, 27 de desembre de 1806 -Surrey, Anglaterra, 24 de maig de 1877

Cap militar carlí. 

Fill d'un patró de cabotatge, mort el 1812, i de Maria Grinyó. Deixà el seminari per incorporar-se als partidaris de l'infant Carles-Maria Isidre, que s'aplegaven a Morella al voltant del baró d'Herbers.



 Cabrera es destacà per la seva gosadia i els dots de comandament. Afusellat Manuel Carnicer (abril del 1835), Cabrera el substituí al capdavant de les forces carlines d'Aragó i del País Valencià (Maestrat, Ports, Baix Ebre, Matarranya i Baix Aragó) i donà un gran impuls a la guerra (sobretot per la seva extraordinària mobilitat). 
En represàlies per la mort dels alcaldes de Valdealgorfa i Torrecilla, a la comarca d'Alcanyís, el general liberal Agustí Nogueras ordena l'afusellament de Maria Grinyó, mare de Cabrera. L'execució, a la Suda de Tortosa (16 de febrer de 1836), tingué una gran repercussió a Europa i contribuí a endurir encara més la guerra al Maestrat 

El 1837, restablí la situació del Maestrat prenent de nou Cantavella i guanyant Sant Mateu i s'apoderà per sorpresa de Morella
Nomenat comte de Morella,organitzà un petit estat amb capital a Morella, que fou el centre de l'activitat carlina el 1838, amb serveis a Cantavella, Mirambell i Beseit. Cabrera no acceptà el conveni de Bergara (1839) i, malalt, es retirà .
En la segona guerra carlina o dels Matiners inicià la seva evolució ideològica: els manifests eren moderats, i hi adoptà una actitud dúctil. Condemnà la guerra civil i les divisions . El seu casament (1850) amb Marian Katherine Richards, dama anglesa i anglicana de l'alta societat, i el fet de residir a Anglaterra l'allunyaren del carlisme i l'acostaren a conviccions liberals, o potser simplement el convertiren en un escèptic.
Cabrera ha estat presentat com un sàdic (el Tigre del Maestrat) i com un traïdor, bé que darrerament la tendència dels autors carlins ha estat d'integrar-lo entre els seus herois. Féu del terror una arma en la guerra, però la propaganda liberal el denigrà sistemàticament. Tampoc no li faltaren enemics en el camp carlí, a causa de la seva crítica oberta del propi partit i pel fet de no ésser considerat prou devot. Hom el considera, amb Zumalacárregui, el més destacat general del carlisme.
  


http://publi.enciclopedia.cat/openx/www/delivery/avw.php?zoneid=3&n=5f23b48
http://publi.enciclopedia.cat/openx/www/delivery/avw.php?zoneid=4&n=182a18e
http://publi.enciclopedia.cat/openx/www/delivery/avw.php?zoneid=5&n=4f817d0
anar a dalt






Manuel Carnicer, primer jefe de les tropes
carlines d'Aragó i València (1833-1835)

Gravat de Cabrera en els seus temps
de seminarista en Tortosa

Rafael Ram de Viu, Baró d'HerbésBernardino Piquer Bayarri.
Advocat carlista i diputat. Daguerrotip.
Casa Piquer. Morella

Cabrera, exhaltat com a comte de Morella
en un gravat dels primers anys de la Guerra

Gravat contemporani als fets representant
l'obertura feta per Oràa en Sant Miquel
el 15 d'agost de 1838

Cabrera, malalt













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada